the spur magazine

#03 repensar un centre d'art contemporani

Espais d’art a debat

Centres d'art contemporani com a espais educatius incòmodes

Megan Descayre

Encara, en moltes escoles i instituts, l’aproximació educativa —i sensorial— a l’art contemporani (o a l’art en general) és una mancança imperant i desvergonyida. De vegades per una falta de recursos i d’altres per una abundància del desconeixement i el desinterès. Les manualitats tenen poc a veure amb el que s’anomena l’educació visual i plàstica. Aquesta,com a disciplina transversal de l’expressió artística, forma i ha de formar part d’un tot que no es pot reduir a una sola assignatura, la qual, massa sovint, juga un paper més aviat anecdòtic. Les possibilitats didàctiques de l’art són infinites i els docents les han de poder incorporar a l’aula sense complexos.

Ara bé, per a un tant per cent molt elevat de la població l’art contemporani suposa un repte inaccessible i, de vegades,esgotador. Davant d’aquesta situació, com a societat cal que entenguem que l’art és la darrera expressió de nosaltres mateixos, com a col·lectiu i com a entitats independents. Les fòbies, les angoixes, les debilitats…, les quals ens recorden que som humans i que no ho podem tot —per sort—, suposen algunes de les espurnes que habitualment entren en combustió en la pràctica artística. Entendre l’art contemporani significa tenir l’oportunitat d’entendre’ns, d’entre l’altre i d’entre allò que ens envolta i ens defineix. Posar en funcionament la pràctica de l’art contemporani és activar els mecanismes dels quals disposem per explicar-nos i per comunicar-nos amb l’esperit de l’humanisme en mig de la voràgine que ens suposa el segle XXI.

Fa anys que ens hem acostumat al fet que altres disciplines artístiques (menys elitistes) hagin ocupat els carrers. Tot i això, a Girona, les mostres d’art contemporani que superen els murs blancs del Centre es troben condicionades a festivals que deixen records efímers als quals els infants i joves poques vegades arriben a tenir accés. Les inversions públiques en activitat cultural que no porten al darrere un projecte educatiu sòlid són enriquidores per al consumidor acostumat, però són una mala inversió si volem garantir el futur de la infraestructura cultural gironina. Els centres d’art necessiten explicar-se fora de la seva zona de confort, on són compresos i assimilats de manera àgil. Cal obrir-se camí en zones desconegudes que suposin reptes —educatius— que garanteixin la pervivència de l’art contemporani de qualitat a llarg termini.

Cal consolidar espais on es defensin i es practiquin les arts visuals com a eines capaces de generar debats incòmodes, alhora que necessaris. L’objectiu ha de ser el de provocar reflexions col·lectives que puguin mobilitzar respostes a l’alçada dels conflictes actuals. Promoure el factor social de l’art és facilitar la supervivència de la producció artística de manera confrontada a l’individualisme imperant en l’era de les xarxes socials. Educar en la reflexió lenta i constructiva de manera confrontada al clic immediat.

«Què és el Bòlit?» és la pregunta desafortunada que m’han fet, més d’una vegada, en molts centres educatius de diferents característiques. Segons el meu parer, aquesta és una pregunta que les escoles i els instituts no es poden permetre, així com tampoc se la pot permetre un centre d’art contemporani de referència a una ciutat com Girona. I aquí rau el repte del Bòlit del futur:novament, obrir-se camí. I el punt de partida és engrescador si tenim en compte l’èxit d’un programa ja tan consolidat com el Bòlit Mentor.

El gestor cultural, de la mà de l’artista, ha de poder lluitar contra el desconeixement i el desinterès. Conquerir nous espais i nous públics i fer-se seu allò que pertany, per naturalesa, a l’art: les idees, les inquietuds, les opinions, les incomoditats, les veritats i, de totes aquestes, les més joves, trencadores, inexpertes i desacomplexades. En definitiva, les més contemporànies.

Com vull que sigui el centre d’art contemporani de Girona del futur? Voldria que fos un espai de trobada i aprenentatge. Un punt de contacte de percepcions diferents que, amb l’acompanyament adequat, puguin trobar un fil conductor a través del qual transformar-se en formes físiques, visuals i artístiques.

Aquest text està vinculat a la taula rodona titulada «Com voleu que sigui el Centre d’Art Contemporani de Girona?», realitzada al Bòlit el 9 d’octubre de 2019. La podeu veure aquí: https://youtu.be/D0xoHyosqIo

Megan Descayre

Megan Descayre és docent i crítica cultural. Presideix l’Associació de Veïns i Veïnes del Barri Vell de Girona i és redactora del digital de cultura Núvol. De 2016 a 2018, va formar part de l’equip del Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona, vinculada al projecte europeu de residències creatives The Spur, entre d’altres.