the spur magazine

#03 repensar un centre d'art contemporani

Espais d’art a debat

Constel·lacions a la ciutat dispersa

Clara Garí

A la nostra cultura la ciutat és mapa del cosmos. Les imatges i les paraules són tan poderoses, entre altres coses, perquè ens fan organitzar mentalment allò que després, si podem, fem realitat. I així és com els nostres projectes es materialitzen a partir d’aquesta metàfora: centre, muralla i perifèria. Però la realitat sempre supera la representació, i nosaltres ja fa temps que hem entrat en l’era dinàmica i descentralitzada de les constel·lacions i de les xarxes. Hem de reconèixer que la polaritat urbà/rural ja fa molt de temps que no ens serveix ni com a metàfora.

Tot això per parlar del que han estat aquests deu anys del Bòlit vistos des del que avui anomenem “el territori”, un concepte molt ambigu que ve a ser com una mena d’“arreu menys el centre”. Com a punt de vista és més problemàtic ara que fa deu anys perquè el centre geogràfic com a imatge mental ja s’ha diluït quasi del tot.  Fa un parell d’anys, des de la Xarxa de Centres de Creació i Producció de Catalunya Xarxaprod,  vam prendre el pols a un dels aspectes simptomàtics de la vitalitat cultural i creativa del país en fer un mapatge d’espais de creació i producció, tant de titularitat pública com associativa o privada[1]. Vam constatar quelcom que ja sabíem: que el teixit cultural i creatiu dels pobles i poblets de les comarques de Girona era molt sòlid i que era el que tenia els projectes menys centralitzats, és a dir, el que menys responia a la dualitat rural/urbà. El mapa mostra una trama densa, intensa, àmplia i dinàmica encara que també fràgil i sovint efímera. Tornant a l’antiga imatge de la ciutat, fora muralla hi ha un eixam de grans i petites iniciatives. Si substituïm el model urbà/rural per la imatge de ciutat expandida, la radialitat va cedint a favor del node. En aquest sentit se n’ha parlat sovint, de la xarxa de projectes de l’Empordà i de les comarques de Girona, però els anys que vindran també tindrem sorpreses al Solsonès, a la Segarra, a la Terra Alta, al Priorat, al Penedès, al Delta de l’Ebre i a les Garrigues. Sorpreses culturals que ens descobreixen no només l’expansió de la creativitat contemporània, sinó també la importància de l’especificitat local, la força de l’indret i la persistència de les identitats.

L’Associació Côclea, que es va fundar a Barcelona el 1989, va arribar a l’Empordà amb format de grup artístic i el 1995 va obrir les portes de la Nau Côclea. Aviat farà vint-i-cinc anys. Aquí on vam fer parada no era un desert cultural, i ja ho sabíem. Hi havia galeries d’art, col·lectius d’artistes, festivals de música i de teatre. Quasi a tall d’anècdota arqueològica recordo la nostra primera iniciativa, a Ventalló, l’agost del 93: una plantada d’espantaocells en un camp de gira-sols amb motiu de la visita de la Revista parlada que coordinaven Carles Hac Mor i Ester Xargay , en el moment que els gira-sols començaven a colonitzar l’Empordà amb els diners de les subvencions europees. Va ser una idea, dit i fet, la convocatòria es va fer de boca a orella i amb quatre fotocòpies: aleshores no hi havia ni correus electrònics ni telèfons mòbils. En tan sols tres setmanes va quallar la crida i el dia de l’esdeveniment s’hi van presentar cinquanta artistes amb els seus espantaocells.

El Bòlit va arribar deu anys més tard i les persones que vàrem pensar juntes com havia de ser aquest nou centre érem molt conscients d’aquest escenari reticular de creació i de participació creativa. Encara no sabíem que el centre es diria Bòlit però sí que el seu èxit dependria en gran mesura de la capacitat de catalitzar totes aquelles sinergies, aquelles il·lusions i l’empenta de tants petits col·lectius, grups, iniciatives i projectes que aleshores actuaven a Girona i a comarques: l’Associació Gresol, Memè Detràs, l’Animal a l’Esquena, la Muga Caula, l’Inund’Art, els grups d’artistes de Figueres i Lladó, els de Cadaqués, els de Banyoles… I tants altres que costaria inventariar. Allà ja hi havia vida, i tothom estava a punt per jugar. I si estàvem sorpresos era perquè tot i estar tan a prop no ens coneixíem, érem una xarxa sense saber-ho, com les estrelles del cel, que dibuixen l’Àliga i les Plèiades, el Carro Gran i el Petit, però elles no ho saben.

D’això ja fa gairebé vint-i-cinc anys i en el transcurs del temps hem vist pujar i baixar la persiana de moltíssimes iniciatives i col·lectius. Festival Mapa primer a Sant Mori després a Pontós. Festival Surpas a Portbou. Tramuntana Festival a Llançà. Festival Desviat a Llampaies. Sense parlar d’algunes galeries d’art que ara ja no existeixen.

Per això no és gens estrany que fa deu anys, quan pensàvem el naixement del centre d’art, imaginéssim una estructura que fos capaç de vertebrar tota aquesta riquesa, de donar-li suport i força, de fer menys efímeres i fràgils les iniciatives independents i també d’ajudar a acostar-les a un públic més ampli. No oblidem, a més a més, que la projectada Xarxa d’Arts Visuals (XAV), formada per centres situats en ciutats mitjanes i que preveia la participació econòmica de la Generalitat de Catalunya, es justificava sobretot en la mesura que els espais de la Xarxa tinguessin un paper vertebrador en l’àmbit territorial, un fet que amb el temps ha estat molt important en alguns casos i en altres pràcticament inexistent.

Ens imaginàvem, doncs, un Bòlit que faria circular els artistes, les iniciatives i els públics per la galàxia dels projectes i que ens connectaria i empoderaria a tots amb un suport que en aquell moment es veia més necessari que mai.

I de moltes maneres això és precisament el que va passar: no potser des del primer moment, però sí al cap d’uns anys el Bòlit va esdevenir casa nostra. L’actitud va ser sempre acollidora, recollidora de consensos, incentivadora i il·lusionant.

D’exemples, se’n podrien citar tants. Potser el més evident va ser el de la celebració del Dia de l’Art perquè va ser la primera activitat de la segona etapa del centre, amb la nova directora, Carme Sais. Celebrar junts el Dia de l’Art ens va permetre, entre altres coses, donar testimoni de la dimensió, realment important, de les activitats i projectes d’arts visuals existents a les comarques de Girona. Un gest senzill però enorme perquè es comptava amb tothom i al qual tothom era convidat i valorat en la seva diferència. Entre altres coses, ens hem vist tots les cares. Altres iniciatives han anat en la direcció de visibilitzar l’activitat de diversos col·lectius de les comarques.

El que el Bòlit ha pogut fer en aquests deu anys en l’ordre dels gestos i fortament marcat per l’esperit incansable de la seva directora no s’ha correspost, però, amb un resultat equivalent quant a material i recursos. De vegades les persones imaginem les coses. I de vegades, també, la suma de persones es comporta de manera més conservadora que les individualitats preses una a una. Ajuntaments i Generalitat unien esforços per obrir i mantenir aquests centres de la Xarxa d’Arts Visuals i es comprometien a diversos nivells, sobre el paper. Però uns cops la Generalitat d’altres els ajuntaments van començar a tenir problemes per complir els seus compromisos. Alguns problemes eren derivats de la crisi econòmica, però n’hi ha hagut que no. Reticències burocràtiques, problemes d’intervenció, qüestions de legalitat. L’aparell burocràtic que construïm per donar solidesa a les iniciatives sovint les asfíxia.

Als ulls d’alguns ajuntaments (i el de Girona no ha estat ni molt menys l’únic), la vocació territorial desitjable per als centres de la XAV sobrepassava les competències i les responsabilitats municipals. Les diferències polítiques en els respectius governs també han dificultat el camí. La feina i la voluntat de les persones hi ha estat, però les prioritats polítiques no, i moltes vegades, els obstacles de caràcter burocràtic han vingut a maquillar i a dissimular la manca de voluntat política d’uns i altres. Com a resultat, el caràcter vertebrador del Bòlit al territori, tot i la voluntat, s’ha vist retallat i mancat de recursos per tirar endavant iniciatives que es veien molt clares i que haurien beneficiat a tothom. En l’àmbit internacional el Bòlit ha fet moltes coses importants. Com vam dir el dia de la taula rodona, el coratge i el rigor amb el qual s’han defensat els projectes internacionals ha estat enorme i fins i tot ha tingut a veure amb la supervivència del centre. També s’han obert portes vers la Catalunya del Nord. Això, però, no s’ha fet juntament amb el territori, s’ha fet directament des del centre, probablement perquè no hi havia gaires opcions més. El Bòlit s’ha obert a Europa, però tot sol.

Tot això, però, ja és el passat. Ara mateix, deu anys després, fins i tot resulta dubtós que sigui tan important que un centre a Girona actuï com a vertebrador d’una constel·lació d’iniciatives, les estratègies de les quals s’han deslocalitzat encara més i han esdevingut encara més líquides. A les portes de la dècada dels vint segurament tot funciona de manera encara menys radial. Com deia al principi, la radialitat ha desaparegut de les nostres vides per molt que ens entestem a dissenyar una xarxa d’art contemporani jerarquitzada i a l’ombra d’una casa pare en forma de Museu d’Art Contemporani. Per una altra banda, internacionalment hem de fer totes un esforç, perquè als fòrums culturals del món encara no hi som i encara no hi participem. Això és un afer de tothom perquè ser presents allà on es pensa en comú no depèn ni de tenir grans pressupostos ni de representar grans entitats sinó de voluntats individuals.

En conjunt s’ha fet una gran feina. Jo vaig apostar per un Bòlit que es construís independentment i abans de disposar d’un edifici. Perquè una casa només és necessària quan hi ha les persones que l’han d’habitar, i no abans. I també perquè els costos que tenen els edificis, de construir, de condicionar i de mantenir deixen sempre en segon pla altres tasques importantíssimes: la creació de comunitats, el diàleg per la complicitat i el consens, i sobretot els programes de creació i de recerca que són la raó d’existència de tot plegat. Un programa sense casa que es dediqués a localitzar els seus agents, a transmetre força i empoderament, a connectar nodes, a viatjar a les cases dels altres abans de convidar sempre els interlocutors a la pròpia. Avui penso el mateix, o potser encara més. Tot i que quan haurem assolit aquesta fluïdesa entre nosaltres, descansar a alguna casa, definitiva o no, serà un gran plaer.

[1] El mapatge es pot consultar a www.espaisdecreacio.cat.

Aquest text està vinculat a la taula rodona «Què has fet, Bòlit?» que es va fer el 29 de novembre de 2018 i podeu veure aquí: https://youtu.be/hv7j3gTkLMQ

Clara Garí

Clara Garí és membre fundadora i actual directora del Centre de Creació Contemporània Nau Côclea de Camallera. És professora de Gestió Cultural a la Universitat Oberta de Catalunya i, també, ensenya autogestió a creadors i artistes que volen ser independents. Va ser curadora del projecte HoritzoTV, de televisió alternativa.