the spur magazine

#03 repensar un centre d'art contemporani

Espais d’art a debat

Del què i del com d'un museu

Ferran Barenblit

El museu, al llarg de les dècades, el que ha fet és desinventar-se moltes vegades i buscar altres formes de relació, altres formes de construcció de relat que vagin més enllà de la mera possessió d’uns objectes. En aquest moment el museu és moltes més coses: és un espai d’investigació institucional, de trencar determinades fronteres. Jo crec que de les institucions actuals de la societat, el museu és una de les més aptes perquè el conflicte, la distensió, es faci visible. L’altra, potser, és l’escola, com a gran lloc on es troben també moltes contradiccions: també és un espai on es fan grans classificacions (grup A o grup B, ciències o lletres, etc.), amb aquesta voluntat similar, però, també s’està intentant trencar aquests límits.

Si em pregunteu quina és la funció bàsica del museu, ara us diré que és acompanyar-nos en la generació de relats, moltes vegades plurals, contradictoris, d’anades i tornades, relats diversos, individuals, en comú, espais que també es poden crear des de la ciència i des de l’experiència, on podem pensar-nos com a societat i desenvolupar idees de com avançar. Hem d’entendre el museu com un espai de progrés, de compartir idees. I ho fem a partir, sobretot, del treball dels artistes. I també dels comissaris, els directors, etc., però aquests venim després. El punt de partida és el treball dels artistes, com un punt de vista extraordinari per poder observar la societat. Com això s’aplica a la realitat? Amb molta complexitat, perquè entrem dins de les nostres pròpies contradiccions, hem de jugar amb moments d’una societat de l’espectacle, d’un mercat de l’art que ho devora tot, de situacions polítiques (les governances són sempre complexes i són subjectes de debat). Però per sobre de tot hi ha una cosa que, almenys al museu (i aquí potser hi ha una línia que el separa del centre d’art) tenim sempre de la nostra banda, que és el temps. El museu té el temps al seu favor ja que quan una obra entra en un museu, és per sempre. Almenys en la nostra legislació, les obres que hi entren no es poden esporgar, de tal forma que l’ingrés d’una obra comporta una responsabilitat immensa. Aquesta és una de les coses que hem de pensar més: imaginem un futur, no només especulant, sinó també quan construïm això que es diuen col·leccions i que són el relat del futur.

 El museu també té un altre avantatge, i és que té la possibilitat de treballar en formats molt diversos, més enllà del col·leccionisme i l’exposició. Tenim moltes altres formes d’expandir-nos que impliquen altres formats d’experiència, en què potser és més fàcil l’error, que fins i tot pot ser benvingut. Però sobretot és important reconèixer que el museu també ha anat adaptant formats que originàriament no eren habituals, però que ha anat adaptant i adoptant (programa públic, programa educatiu, la publicació, els formats digitals). Hi ha moltíssims formats amb què treballar i, potser, poder apropar-se d’una altra manera al passat, però sobretot al present.

En tot cas, pel que fa a l’àmbit cronològic, hi ha poques decisions més polítiques que dir quan comença i quan acaba l’arc cronològic d’un museu. És una decisió clau. En el cas del MACBA, per exemple, es va instaurar inicialment l’aparició de Dau al Set com a punt d’origen de la col·lecció. Però si aquí tenim una decisió molt clara i molt política, a l’altra banda tenim la qüestió de fins on ha d’arribar la col·lecció. El museu d’art contemporani com a mínim ha d’arribar fins avui, però jo crec que sempre hem de fer un esforç a definir per on passa la centralitat del discurs. Per a mi és interessant posar-la, aproximadament, a uns vint o vint-i-cinc anys abans del dia d’avui perquè és prou temps per poder fer una història, i anar més enllà suposaria que ja és massa tard per fer-la. I, a més, en el cas del MACBA ha estat així: quan es va obrir a la dècada de 1990, gran part de la centralitat del discurs va passar per l’inici de la dècada de 1970, el moment de l’art conceptual a Catalunya. És raonable pensar que si han passat vint anys des de la inauguració del museu, aquesta centralitat ha de venir una mica més cap aquí. Jo crec que ara és molt interessant (i a més, per entendre el moment en el qual estem) pensar a partir dels anys noranta. Per molts motius: per mi és una dècada central des del punt de vista històric, i no només perquè fa més de vint anys, sinó també perquè crec que hi ha una manera de mirar el món que pot tenir aquesta centralitat. I, possiblement, d’aquí a vint anys algú del MACBA estarà pensant a analitzar la dècada en la qual vivim ara, perquè passaran moltes coses, tot i que ara només podem imaginar les referències que tindran.

Parlant de la relació amb l’entorn, crec que l’àmbit d’acció d’un museu com el MACBA és ultralocal, entenent que parlar d’allò local és parlar d’allò immediat: el barri. De fet aquestes presències provoquen una tensió en què la dificultat és que la institució ha de ser en algun lloc, ha d’ocupar un espai, ha de tenir un edifici i ha de tenir una relació amb el context immediat, i aquesta relació sempre és complexa. De petit a gran, la convivència quotidiana amb una institució cultural no és fàcil.

Ara bé, si és per la relació contextual amb Barcelona… Barcelona té una realitat metropolitana molt polièdrica, el mapa d’institucions canvia constantment, per raons molt diverses (polítiques, financeres de cada institució, històriques…) i és pràcticament impossible establir un “tu t’ocupes d’això i jo d’allò”. És menys problemàtic l’encavalcament que deixar espais entremig. I, sobretot, pel que fa al museu, és un privilegi molt gran per a la ciutat tenir el MNAC, que té uns límits cronològics molt ben marcats, amb el qual cada vegada ens anem cavalcant més. A més, tenim la sort de tenir tres institucions monogràfiques dedicades a tres artistes () que van deixar el seu llegat a la ciutat, dedicades a Picasso, Miró i Tàpies. El mapa es completa amb altres institucions que fan molt bé la seva feina, com són el CCCB, la Virreina, Fabra i Coats…

Probablement s’hauria de fer un mapa d’equipaments que definís l’àmbit de cadascuna, però no és el museu qui l’ha de fer, tot i que moltes vegades es creu que el museu pot generar un context quan no existeix. Tots hem vist exemples de ciutats en les quals es veu una ordenació en forma de piràmide en què el museu és a dalt de tot, no per qüestió de jerarquia ni de poder, sinó d’excepcionalitat (perquè hi hagi un museu, necessites tres centres d’art, perquè hi hagi centres d’art, necessites escoles d’art, i la piràmide es va esgraonant així). Altres vegades s’ha volgut crear això des de dalt esperant que el museu projecti la seva base, i això no és possible. El museu parteix de l’excepcionalitat: exhibim i gestionem coses excepcionals. Això crec que és una reflexió que cal continuar fent: el context es genera amb una inversió d’energia, de diners, de talent, impulsant molts punts diferents, i tots són igualment importants. I, per sobre de tot, cal temps, molt temps.

Al MACBA des del setembre de 2018 presentem la col·lecció de forma permanent (no vol dir incanviable). Posar-ho d’una manera temporal, temàtica i cronològica tenia sentit en el moment en què el museu estava creixent en col·lecció. Presentar-la de forma permanent també té a veure amb la pròpia història que va acumulant el museu, els relats que ha generat i que no pot deixar de mostrar. A mi em sembla que un museu com el MACBA té una funció important , i és que una visita al museu sigui sempre un passeig per uns relats, un recorregut per la història de l’art i, d’aquesta manera, de la societat. Ens proposem no renunciar mai a la nostra veritable raó de ser que és la capacitat de donar cabuda a aquests relats. En una visita, hauríem de ser capaços de tenir un primer contacte amb tota aquesta sèrie de narratives, i amb totes les experiències que generen.

Finalment, aquí estem parlant molt d’una cosa, i és el “què”. Què fem? Jo crec que el “què” és fonamental, però també crec en la importància del “com”. Com establim aquestes relacions amb les audiències de tota mena, aquells que venen a buscar una única experiència i potser tornen d’aquí a molt de temps, o els que ens visiten cada dia. I aquest “com” és extraordinàriament simptomàtic de pràctiques institucionals, de formes de fer des de la institució, de com et donen el “paperet”, què esperen que llegeixis, com és l’actitud que esperen per part de l’audiència, com genera la forma d’asseure’s o fins i tot la forma de caminar. Tot això trobo que és absolutament fonamental en una institució, a banda d’aquest “què” del qual no deixem de parlar.

I sempre recordant que el més important d’una institució és el “per què”, allò que fa bategar cada dia la institució i és al darrere de totes i cada una de les decisions que es prenen i les experiències que es viuen.

Aquest text està vinculat a la conversa/debat entre Cèlia del Diego i Ferran Barenblit titulada «Centre d’Art vs Museu», realitzada al Bòlit el 29 de març del 2019. La podeu veure aquí: https://youtu.be/_IqeKyR-KT4

Ferran Barenblit

Ferran Barenblit va ser director del Centre d’Art Santa Mònica i, més endavant, el primer en dirigir el Centro de Arte Dos de Mayo, de la Comunitat de Madrid. Actualment és el director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). En la seva trajectòria professional també hi destaquen el comissariat de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró i l’etapa com a assistent de conservació al New Museum de Nova York.