the spur magazine

#03 magazine content

Espais d’art a debat

Difusió

Jordi Font Agulló

Tal com es plantejava en el document de 2005, elaborat pel comitè impulsor  del Centre d’Art Contemporani de Girona, la difusió es considerava un objectiu estratègic del centre que es volia crear. I és lògic: un equipament cultural sense difusió de les activitats que duu a terme deixa de tenir sentit social i, d’alguna manera, veu malmès el seu caràcter de servei públic. Recordo, precisament, que en els debats del comitè impulsor aquesta qüestió va prendre un caràcter primordial. De fet, tots els que formàvem part d’aquell comitè pensàvem que la creació contemporània necessita justament el suport de l’administració pública. De fet, encara és així i, segurament, ha de ser així a fi de garantir que aquest tipus d’activitat tingui un espai en l’àmbit social i, alhora, també és important assegurar un accés democràtic i igualitari a aquest tipus de formes artístiques i culturals.

Sense aquest suport públic, tenint present que en el món en què vivim el que s’imposa normalment són les dinàmiques  de caire més mercantilista i majoritari,  és molt probable que l’activitat cultural vinculada a l’art contemporani fos encara més minoritària del que ja és. Per tant, el suport públic o formar part del sistema públic és essencial per assegurar una existència amb dignitat. A partir d’aquí, també és obvi que no n’hi ha prou. Cal donar una visibilitat social a aquesta feina, buscar una repercussió, intentar que entri a formar part dels debats del present. Per tant, partint del fet que es tracta d’un àmbit minoritari de l’ecosistema cultural, és indubtable que cal dirigir esforços vers la difusió, fins i tot redoblar esforços.

La tasca no és fàcil, ni abans, ni ara, ni tampoc en el futur. La creació contemporània és sovint objecte de descrèdit, desautoritzada, ignorada. Hi ha un desconeixement, o  dificultats per entendre els codis interpretatius d’aquest tipus de creació. Altres vegades, la desconsideració té el seu origen en raons ideològiques, polítiques, etc. El divorci entre la creació contemporània i la societat en general és quelcom molt palpable per a aquells que ens hem dedicat a la gestió en l’àmbit de l’art contemporani. Probablement, també hi ha una part de la nostra feina que no ha estat ben feta (ens ha faltat capacitat de comunicació), però també s’ha de dir que optar pels codis, per dir-ho d’alguna manera, més majoritaris i populars, també implica una pèrdua d’autenticitat, una pèrdua d’identitat dels projectes de creació contemporània, una renúncia als seus objectius innovadors, crítics o impugnadors d’allò que es considera com a normal. És clar que,  també es donen paradoxes, com per exemple en el cas  dels projectes expositius de clara vocació social i política, compromesos amb els interessos dels més desposseïts. Normalment, la seva repercussió sobre aquests sectors socials és mínima. És un àmbit ple de paradoxes que hem de tenir present, possiblement derivades dels  anys 80 i 90 del segle passat, en ple apogeu del neoliberalisme, en què les guerres culturals van ser una constant en l’àmbit anglosaxó i la creació contemporània d’ordre crític les va perdre.

Ens podríem preguntar si el Bòlit ha aconseguit sobrepassar aquest marc social sovint tan inhòspit per a la creació contemporània. Segurament, la meva visió està una mica distorsionada. Encara que continuo treballant en el món cultural i patrimonial no ho faig directament en el camp de l’art contemporani des de fa més d’una dècada, tot i que continuo programant projectes de creació contemporània. Al moment d’elaborar el document impulsor estava canviant el camp de la difusió, però segurament no érem conscients de la magnitud dels canvis que hi hauria en el camp de la comunicació. Tampoc no érem conscients, encara que la veiem a venir, de la crisi econòmica i política que ens acabaria afectant.

Quan em dedicava més estrictament a aquest camp de l’art contemporani, una de les grans preocupacions era com fer arribar al públic en general les exposicions que s’inauguraven, les programacions de conferències, els cicles de performances… A vegades et feia la sensació d’estar predicant en el desert. No ho puc corroborar objectivament perquè no tinc les dades, però em fa l’efecte que hi ha alguns elements procedents del món de l’art contemporani que s’han anat normalitzant en l’àmbit social. Per exemple,  el llenguatge expositiu de les instal·lacions, el variat registre de l’àmbit audiovisual (art document, vídeoart, fotografia…) ha acabat formant part en molt sentits del context museístic en general o ha penetrat, amb altres objectius òbviament, en el camp de la publicitat i les xarxes socials. Pensem en el llenguatge de les  performances, les accions. Alguna cosa hi deu haver tingut a veure la difusió lenta i persistent d’aquests anys, encara que els objectius aconseguits han sigut uns altres.

Tornem al Bòlit i recordem els seus inicis amb la polèmica de la casa prefabricada de Santiago Cirugeda, que es va convertir en una mena de Casus Belli a la ciutat de Girona. Deu anys després tinc dubtes que el debat tingués  el mateix to, potser hi hauria indiferència que seria pitjor. La societat ha canviat, els llenguatges contemporanis s’han filtrat entre els públics més joves, les possibilitats crítiques tenen més potencial gràcies a les plataformes digitals. No obstant això, tampoc n’hem de fer una panacea, de l’autocomunicació de masses. Pensem en els efectes nefastos de les notícies falses que es propaguen.

Art públic, estètica relacional, accions, equipaments que organitzen esdeveniments amb les comunitats de més proximitat, integració en el barri, incorporació d’elements i actituds populars en els centres d’art contemporani o incorporar l’art contemporani en llocs i centres que no programen creació actual habitualment són elements no directament de difusió, però que han ajudat en alguns casos a una certa normalització i acceptació social de les pràctiques artístiques més experimentals. D’alguna manera són accions que ajuden a propagar i distribuir missatges. La difusió té una part de divulgació, cosa que no vol dir vulgarització. A vegades des l’àmbit de la creació es cau en aquest complex. La difusió té un valor socialitzador, ja que posa a l’abast del públic projectes, obres, escrits. En un àmbit tradicionalment elitista i tancat com el de la creació contemporània, la divulgació és essencial per estendre el coneixement. Segurament, el canvi de l’era analògica a la digital ha proporcionat moltes oportunitats per enderrocar/destruir  barreres: més accés, augment i diversitat dels usuaris culturals, cooperació, comunicació, etc.

Em fa l’efecte que el Bòlit no ho ha tingut fàcil. Va néixer al final d’un cicle d’expansió econòmica. Els recursos públics es van començar a limitar. A la ciutat de Girona, un dels principals referents de l’art contemporani, la Fundació Espais entrava en un procés de desintegració; el Bòlit podia omplir un buit, però també es va trobar amb una certa incomprensió (des del camp polític i social), sense una seu clara, amb una fragmentació dels seus espais expositius… Els girs del destí són imprevisibles i, ara, amb la recuperació de l’antiga seu de la Fundació Espais, el Bòlit aconsegueix més estabilitat, més visualització a la ciutat, a les comarques i al país en general i, per tant, una infraestructura per treballar més eficaçment i que pot comportar una possible millor difusió. No només arribar als media, sinó filtrar en l’àmbit social propostes, debats, activitats d’ordre més educatiu, lúdic i familiar, etc. En fi, fent una ullada ràpida al web ens adonem  de l’enorme esforç que es fa de cara a fer penetrar la creació contemporània en la societat: accés a l’arxiu, col·laboracions amb entitats de caire social, beques, residències, integració en xarxes, projectes europeus, comunicació… i la programació, és clar. Aquesta difusió multipolar enfocada sobretot a la participació és molt positiva, però s’ha d’entendre com un mitjà, no com una finalitat. Això cal tenir-ho present (i segurament ja es té present). És important també, com diu el museòleg Dominique Poulot, ser capaços de jugar un paper en la reflexió social i proporcionar elements de reconeixement, d’interpretació i de comprensió perquè, en suma, són “bons per pensar”. Vull dir, recolzant-me enamb el crític Hal Foster, que la urgència de ser presents  pot fer que es caigui en l’entreteniment, la demanda continua d’esdeveniments, cosa que comporta, sovint, malentesos,  la imitació de la cultura popular per deixar de ser elitistes, avorrits (estereotips del passat). L’activació de l’usuari/espectador ha de ser un mitjà per aconseguir qualitat en la subjectivitat i la sociabilitat. Un art que fomenta la participació, no jerarquitzat, obra oberta, no té necessàriament un equivalent en la conformació d’una societat més igualitària. Aquests mecanicismes no funcionen tan fàcilment.

La difusió és essencial, però no ha de caure en l’histerisme. En el camp de la creació contemporània (potser perquè sigui realment creatiu) el que és necessita, com  diu un altre museòleg i historiador de l’art (Roland Recht), no és un públic majoritari, sinó un nombre regularment creixent d’individus atents, curiosos, motivats, que considerin que l’art és necessari per a la vida de l’esperit. Aquesta és la feina de la difusió.

Aquest text està vinculat a la taula rodona «Què has fet, Bòlit?» que es va fer el 29 de novembre de 2018 i podeu veure aquí: https://youtu.be/hv7j3gTkLMQ