El Centre d’Art Contemporani Bòlit ha fet deu anys. Una etapa dividida en dos períodes dirigits, un, per Rosa Pera, i l’altre, per Carme Sais.
Quan intento construir una imatge d’aquests deu anys evoco un conglomerat de formes i una llista de sensacions molt contradictòries que en lloc d’aportar conclusions racionals no poden eludir la voràgine produïda per experiències subjectives que deixo fluir en aquest text.
Per una banda, sento una gran satisfacció per aquests deu anys sobreviscuts entremig de tants entrebancs i tanta incertesa. Són deu anys heroics, atapeïts d’esforços per fer encaixar les idees d’un projecte dins la societat que el promou amb uns espais expositius precaris, gens específics i a vegades multifuncionals, dins d’una ciutat abocada a servir d’escenografia per a les selfies. I malgrat tot, les dues directores, els seus equips i els autors/autores han ofert exposicions dignes i programes de mediació entusiastes.
Per altra banda, lamentablement, res ha sigut com ens havíem imaginat que seria fa onze anys en les llargues sessions de treball del Comitè Impulsor del Centre d’Art de Girona. Constato amb quina ingenuïtat i facilitat ens engresquem, amb quina promptitud convertim una possibilitat en un somni i que senzill que és enganyar-nos; per adonar-nos, a la fi, que no hem deixat mai d’ésser els “bufons de la cort”.
M’alegra veure que, finalment, a Girona l’art contemporani disposa d’una ubicació amb continuïtat i especificitat, i com l’actual espai agafa un nou caràcter, com es fa permeable i deixa entreveure les noves concepcions del que podrien ser les relacions entre la creació visual i el seu entorn, els ciutadans i els artistes a finals de la segona dècada del segle XXI. Però no puc visitar el Bòlit sense que se’m presenti el record de les magnífiques exposicions, debats, i actes de tota índole que s’hi produïren quan aquest local era Espais (Espais d’Art Contemporani. Girona) amb tot el que implicava per a Girona i per a Catalunya. Les parets, igual que els arbres, tenen memòria, i no puc deixar d’evocar la professionalitat de Magdala Perpignà, Jordi Font i Maria Rosa Fraxanet, i les seves maneres d’interactuar que sempre avantposaven la relació directa amb les persones a la mediatitzada.
Físicament el Bòlit del 2019 s’expandeix més enllà de la sales de la plaça del Pou Rodó i la capella de Sant Nicolau —excloc intencionadament la sala Fidel Aguilar— per endinsar-se amb projectes diferenciats cap a altres àrees menys cèntriques com la plaça de l’Assumpció de Sant Narcís, amb el projecte La Volta, que em sembla admirable per la seva voluntat de donar respostes concretes a problemes concrets. Aquesta deslocalització del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona es reforça amb la incidència continuada en un mapa de centres d’art nacionals i internacionals, diferents i ben interessants, que fan que aquest Bòlit sigui molt més i a més llocs que a la plaça del Pou Rodó de Girona: Côclea, Centre de Creació, Camallera. Museu de l’Empordà, Figueres. Museu de la Mediterrània, Torroella de Montgrí. Centre d’Art Fabra i Coats, Barcelona. MAC, Mataro. La Panera, Lleida. Centre d’Art Lo Pati, Tarragona. Centre d’Art Tecla Sala, l’Hospìtalet de Llobretgat. Cultural Rizoma, Celrà,Girona. Addaya, Centre d’Art Contemporani, Palma. Centre d’Art Le Lait, Albí, França. Fondazione per l’Arte, Roma. Sputni Oz, Bratislava. Chambre Blanche, Quebec, Canadà. Rad’Art, Reggio Calabria, Itàlia, entre d’altres.
La mediació artística i la transferència a la societat del que succeeix de forma més processual en l’esfera de la creació artística, semblen ocupar un lloc destacat en els objectius del Bòlit, segons es pot deduir de les memòries anuals i les informacions històriques divulgades a la web del centre. D’entre aquestes activitats, tinc una especial deferència pel programa Bòlit Mentor. Acostar els processos de creació reals als professors i estudiants dels centres d’ensenyament mitjà, concretar-los en la producció d’unes obres i finalment dissenyar i muntar una exposició de caire professional sota el guiatge d’artistes experimentats, em sembla un autèntic luxe per als que hi poden participar.
Però res és el que sembla. Estem sotmesos a una burocratització accelerada. El temps que comporta justificar una subvenció en recerca, massa vegades és superior al temps real de recerca. La promoció i difusió d’un treball artístic esdevé més definitori que la mateixa creació artística. Els esforços per donar resposta satisfactòria a les apps de control docent superen les intencions per reconèixer les situacions personals i les necessitats existencials dels destinataris del programa pedagògic.
Com valorar la repercussió real de la mediació artística i la transferència cultural d’un centre d’art? Com saber què és el que un treball artístic ha aportat al pensament i al sentiment d’un visitant? Quina sobredosi d’ego d’un autor ha calgut per foragitar per sempre el neòfit que ha gosat apropar-se. En aquests terrenys les dades quantitatives més que informar desinformen, i el gruix de les memòries anuals difícilment guarden relació amb el que és substancial. Les distàncies entre els projectes i les execucions són abismals, a vegades, per sort!
Que un centre d’art d’escala petita funcioni depèn de molts intangibles, de circumstàncies que s’escapen a les programacions, de vivències que mai podran quedar reflectides en les pàgines d’una memòria burocràtica. Depèn de maneres de fer difícils de definir, d’empaties, d’equilibris, de complicitats, de gaudis. Depèn del treball rigorós i sobretot del treball amorós, i també de la sort. Depèn de cuidar els detalls i de la paciència. Depèn del desig d’aprendre. Depèn de les conviccions ideològiques i de la força per mantenir-les.
Les tècniques, els protocols, les competències, els programes, les memòries, la burocràcia… hi són perquè no sabem fer res sense elles, però hauria de ser com si no hi fossin.
Aquest text està vinculat a la taula rodona «Què has fet, Bòlit?» que es va fer el 29 de novembre de 2018 i podeu veure aquí: https://youtu.be/hv7j3gTkLMQ