the spur magazine

#03 repensar un centre d'art contemporani

Espais d’art a debat

Hauria de ser com si no hi fossin

Àlex Nogué

EN

El Centre d’Art Contemporani Bòlit ha fet deu anys. Una etapa dividida en dos períodes dirigits, un, per Rosa Pera, i l’altre, per Carme Sais.

Quan intento construir una imatge d’aquests deu anys evoco un conglomerat de formes i una llista de sensacions molt contradictòries que en lloc d’aportar conclusions racionals no poden eludir la voràgine produïda per experiències subjectives que deixo fluir en aquest text.

Per una banda, sento una gran satisfacció per aquests deu anys sobreviscuts entremig de tants entrebancs i tanta incertesa. Són deu anys heroics, atapeïts d’esforços per fer encaixar les idees d’un projecte dins la societat que el promou amb uns espais expositius precaris, gens específics i a vegades multifuncionals, dins d’una ciutat abocada a servir d’escenografia per a les selfies. I malgrat tot, les dues directores, els seus equips i els autors/autores han ofert exposicions dignes i programes de mediació entusiastes.

Per altra banda, lamentablement, res ha sigut com ens havíem imaginat que seria fa onze anys en les llargues sessions de treball del Comitè Impulsor del Centre d’Art de Girona. Constato amb quina ingenuïtat i facilitat ens engresquem, amb quina promptitud convertim una possibilitat en un somni i que senzill que és enganyar-nos; per adonar-nos, a la fi, que no hem deixat mai d’ésser els “bufons de la cort”.

M’alegra veure que, finalment, a Girona l’art contemporani disposa d’una ubicació amb continuïtat i especificitat, i com l’actual espai agafa un nou caràcter, com es fa permeable i deixa entreveure les noves concepcions del que podrien ser les relacions entre la creació visual i el seu entorn, els ciutadans i els artistes a finals de la segona dècada del  segle XXI. Però no puc visitar el Bòlit sense que se’m presenti el record de les magnífiques exposicions, debats, i actes de tota índole que s’hi produïren quan aquest local era Espais (Espais d’Art Contemporani. Girona) amb tot el que implicava per a Girona i per a Catalunya. Les parets, igual que els arbres, tenen memòria, i no puc deixar d’evocar la professionalitat de Magdala Perpignà, Jordi Font i Maria Rosa Fraxanet, i les seves maneres d’interactuar que sempre avantposaven la relació directa amb les persones a la mediatitzada.

Físicament el Bòlit del 2019 s’expandeix més enllà de la sales de la plaça del Pou Rodó i la capella de Sant Nicolau —excloc intencionadament la sala Fidel Aguilar— per endinsar-se amb projectes diferenciats cap a altres àrees menys cèntriques com la plaça de l’Assumpció de Sant Narcís, amb el projecte La Volta, que em sembla admirable per la seva voluntat de donar respostes concretes a problemes concrets. Aquesta deslocalització del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona es reforça amb la incidència continuada en un mapa de centres d’art nacionals i internacionals, diferents i ben interessants, que fan que aquest Bòlit sigui molt més i a més llocs que a la plaça del Pou Rodó de Girona: Côclea, Centre de Creació, Camallera. Museu de l’Empordà, Figueres. Museu de la Mediterrània, Torroella de Montgrí. Centre d’Art Fabra i Coats, Barcelona. MAC, Mataro. La Panera, Lleida. Centre d’Art Lo Pati, Tarragona. Centre d’Art Tecla Sala, l’Hospìtalet de Llobretgat. Cultural Rizoma, Celrà,Girona. Addaya, Centre d’Art Contemporani, Palma. Centre d’Art Le Lait, Albí, França. Fondazione per l’Arte, Roma. Sputni Oz, Bratislava. Chambre Blanche, Quebec, Canadà. Rad’Art, Reggio Calabria, Itàlia, entre d’altres.

La mediació artística i la transferència a la societat del que succeeix de forma més processual en l’esfera de la creació artística, semblen ocupar un lloc destacat en els objectius del Bòlit, segons es pot deduir de les memòries anuals i les informacions històriques divulgades a la web del centre. D’entre aquestes activitats, tinc una especial deferència pel programa Bòlit Mentor. Acostar els processos de creació reals als professors i estudiants dels centres d’ensenyament mitjà, concretar-los en la producció d’unes obres i finalment dissenyar i muntar una exposició de caire professional sota el guiatge d’artistes experimentats, em sembla un autèntic luxe per als que hi poden participar.

Però res és el que sembla. Estem sotmesos a una burocratització accelerada. El temps que comporta justificar una subvenció en recerca, massa vegades és superior al temps real de recerca. La promoció i difusió d’un treball artístic esdevé més definitori que la mateixa creació artística. Els esforços per donar resposta satisfactòria a les apps de control docent superen les intencions per reconèixer les situacions personals i les necessitats existencials dels destinataris del programa pedagògic.

Com valorar la repercussió real de la mediació artística i la transferència cultural d’un centre d’art? Com saber què és el que un treball artístic ha aportat al pensament i al sentiment d’un visitant? Quina sobredosi d’ego d’un autor ha calgut per foragitar per sempre el neòfit que ha gosat apropar-se. En aquests terrenys les dades quantitatives més que informar desinformen, i el gruix de les memòries anuals difícilment guarden relació amb el que és substancial. Les distàncies entre els projectes i les execucions són abismals, a vegades, per sort!

Que un centre d’art d’escala petita funcioni depèn de molts intangibles, de circumstàncies que s’escapen a les programacions, de vivències que mai podran quedar reflectides en les pàgines d’una memòria burocràtica. Depèn de maneres de fer difícils de definir, d’empaties, d’equilibris, de complicitats, de gaudis. Depèn del treball rigorós i sobretot del treball amorós, i també de la sort. Depèn de cuidar els detalls i de la paciència. Depèn del desig d’aprendre. Depèn de les conviccions ideològiques i de la força per mantenir-les.

Les tècniques, els protocols, les competències, els programes, les memòries, la burocràcia… hi són perquè no sabem fer res sense elles, però hauria de ser com si no hi fossin.

Aquest text està vinculat a la taula rodona «Què has fet, Bòlit?» que es va fer el 29 de novembre de 2018 i podeu veure aquí: https://youtu.be/hv7j3gTkLMQ

Àlex Nogué

Àlex Nogué és Doctor en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i Catedràtic de Pintura d’aquesta mateixa Universitat. Ha treballat amb disciplines artístiques diverses com la pintura, l’escultura i la instal·lació, amb obres amb clares referències a la naturalesa i els paisatges. És autor de diverses investigacions i reflexions teòriques sobre la pintura i el món de l’art.

It should be as if they weren’t there

Bòlit, Centre d’Art contemporani de Girona is ten years old, a decade comprising two chapters: the period led by Rosa Pera and the one led by Carme Sais. When I try to put together a picture of these ten years, I come up with an amalgamation of forms and a list of strongly contradictory feelings which, rather than providing rational conclusions, are sucked into the maelstrom produced by the subjective experiences that pour out in the lines below.

 

On the one hand, I take great satisfaction in this decade of survival amid so many obstacles and so much uncertainty. These ten years have been heroic, filled with constant striving to fit the ideas of a project into a society that has promoted it through precarious, non-specific and occasionally multifunctional exhibition venues in a city intent on serving as a backdrop for selfies. Yet despite everything, the two directors, their teams and the authors have managed to put on commendable exhibitions and design thriving mediation programmes.

 

On the other hand, it’s unfortunately true that nothing has turned out the way we imagined it would 11 years ago in the long work sessions of the Promotional Committee of the Girona Art Centre. I realise how naively and effortlessly we become enthusiastic, how we rush to turn a possibility into a dream and how easily we deceive ourselves, only to realise later on that we’ve never stopped being mere court jesters.

 

I’m pleased to see that contemporary art finally has a dedicated, long-term venue in Girona, and to observe how the venue is taking on new character, becoming more permeable and offering a glimpse of new conceptions of what relations might be between visual creation and its setting, citizens and artists at the end of the second decade of the 21st century. But I can’t visit Bòlit without recalling the wonderful array of exhibitions, debates and events that took place when the venue was home to “Espais” (Espais d’Art Contemporani. Girona), with all that this meant for Girona and Catalonia. Walls, like trees, have memory, and I cannot fail to mention the professionalism of Magdala Perpignà, Jordi Font and Maria Rosa Fraxanet, and the way in which they always prioritised direct personal relationships over media ones.

 

Physically, the 2019 Bòlit has spread beyond the rooms of Plaça del Pou Rodó and the Chapel of Sant Nicolau (I intentionally exclude the Fidel Aguilar room), focusing on distinctive projects and moving towards other less central areas, one example being “La volta” project in Plaça de l'Assumpció in the Sant Narcís district, which admirably strives to provide specific solutions to specific problems. The dispersion of Bòlit, Centre d’Art contemporani de Girona has been strengthened through a growing map of national and international art centres (all different and very interesting), which make this Bòlit so much more than Girona’s Plaça del Pou Rodó: Côclea, Creative Centre, Camallera. Museu de l’ Empordà, Figueres. Museu de la Mediterrània, Torroella de Montgrí. Centre d'Art Fabra i Coats, Barcelona. MAC, Mataro. La Panera, Lleida. Centre d'Art Lo Pati, Tarragona. Tecla Sala Art Centre, L’Hospìtalet de Llobretgat. Cultural Rizoma, Celrà-Girona. Addaya, Centre d'Art Contemporani, Palma.  Centre d'Art Le Lait, Albí (França). Fondazione per l'Arte, Roma. Sputni Oz, Bratislava. Chambre Blanche, Quebec, Canada. Rad'Art, Reggio Calabria, Italy… among others.

 

Artistic mediation and the transfer to society of what occurs in a more processual way in the sphere of artistic creation, seem to feature prominently among the goals of Bòlit, judging by its Annual Reports and the archive information on the centre’s website. Among these activities, I’m particularly enthusiastic about the Bòlit Mentor programme. Enabling secondary school teachers and students to experience real creative processes at first hand, to produce a series of works and, finally, to design and put together a professional-grade exhibition under the guidance of experienced artists, is in my view a superb opportunity for participants.

 

But nothing is what it seems. We are subjected to rampant bureaucratisation. The time involved in justifying a research subsidy is often much greater than the time devoted to the research itself. The promotion and dissemination of artistic work is becoming more of a defining factor than artistic creation itself. The effort involved in dealing with the requirements of teaching control apps overrides the intention to address the personal situations and existential needs of those on the receiving end of the teaching programme.

 

How can we evaluate the real impact of the artistic mediation and cultural transfer of an art centre? How can we know what an artistic work has contributed to the thinking and feelings of a visitor? How oversized must an author’s ego be in order to scare away forever the newcomer who has dared to approach them? In this sort of terrain, quantitative data misinforms rather than informs, and most annual reports are unlikely to bear any relation to substantial matters. The distance between projects and the executed results are vast, which is sometimes for the best!

 

The successful running of a small-scale art centre depends on many intangibles, on circumstances beyond the control of programmers, of experiences that can never be reflected in the pages of a bureaucratic report. It depends on difficult-to-define modi operandi, empathy, balance, complicity, enjoyment. It depends on rigorous work and above all on loving work, and also on chance. It depends on taking care of the details and on patience. It depends on a desire to learn. It depends on ideological convictions and on strength in remaining true to them.

Techniques, protocols, competencies, programmes, reports and bureaucracy, etc. are involved as well, because we can’t do without them, but it should be as if they weren’t there.

 

Àlex Nogué